Avui comencem de color de rosa, amb un paté de ravenet. L'any passat, justament per aquestes dates, també vam tenir una punta de producció d'aquesta hortalissa, que per les seves característiques en aquell moment no era apta per a la venda. Concretament, es tractava (igual que enguany) de ravenets massa grossos. El ventall es movia entre la mida d'una pilota de ping-pong i una de tennis. Quan vam estar rumiant què en podíem fer partíem de la idea que el ravenet era una cosa que només es menjava crua. Així doncs, el vam fermentar, aconseguint una bona reserva de xucrut, cosa que hem repetit també aquesta vegada:
Però encara en quedava molt al camp, que feia molt de goig i era una llàstima deixar perdre. Més enllà de la lactofermentació, i de posar-lo a les amanides, no en trobàvem receptes als llibres ni a publicacions digitals. I per descomptat, res cuit. Llavors vam decidir fer una prova, partint de la nostra primera llei fonamental de les conserves, que és:
"Tot es pot escabetxar"
Per si de cas, el vam combinar amb altres hortalisses, però la presència de ravenet dominava clarament la conserva. I sí: en va sortir un dels xeflis més bons que recordem.
Per això, aquesta vegada, quan ens hem trobat amb el mateix panorama al camp, no hem tingut dubtes, i encara hem fet un pas més: provar d'escabetxar el ravenet sense acompanyants i buscar-li el format de paté, un cop cuit. Aquí el repte estava en la textura, perquè ens feia por que quedés massa líquid. Però amb un toc de codony i la suada prèvia que li vam fer fer amb una espolsada de sal, el contingut d'aigua va atènyer els nivells adequats per a l'obtenció d'una pasta untable. Un cop fet, vist i tastat, podem dir clarament que el paté ravenet funciona la mar de bé, que entra bé pels ulls i s'agraeix al paladar. No us espereu un gust picant. Igual com en d'altres crucíferes, la coïssor es perd amb la cocció, i el gust que aflora és el que hi ha al darrera. Interessant, no trobeu?
