L’estiu del 2025 va ser extraordinari per la producció de moniatos al Parc Agroecològic. Les plantes es van sentir molt a gust als nostres camps, de tan bé com les van cuidar els companys que s’ocupen de l’horta. A finals d’agost ja es va començar la collita, que es va anar mantenint fins que van venir les freds, moment en què ja es a passar tot el producte del camp al magatzem. A part de l’abundància, ens trobàvem amb exemplars de mides descomunals, que en bona part són els que hem anat utilitzant a l’obrador. Aquests moniatos tan grans no troben compradors, i són un material de primera qualitat per a nosaltres. Ara ja comença la pressa per anar-los liquidant, perquè encara que es guarden força bé, com més temps passi més se’ns perdran.
Així doncs, les dues darreres setmanes hem estat escabetxant-lo per transformar-lo en paté. Com que té aquest punt de dolçor, sembla que demani que en facis una llaminadura. Li hem fet cas, i n’hem tret la confitura de moniato i canyella. I com que li hem vist més joc, ens hem imaginat com podria ser de bo combinat amb xocolata, i mel enlloc de sucre... la delícia és considerable. Però encara seguim explorant el tema.
No volem deixar d’anomenar el xucrut, gustós i vistós com ell sol. Posat en un plat al costat d’unes olives pots pensar-te que hi tens salmó marinat.
A més d’aquestes conserves, el moniato ens serveix d’espessidor, quan ens interessa aconseguir textures denses. Així doncs, a més del que processem per vendre, una part la reservem per a aquesta funció, sigui en forma de fermentat, sigui coent-lo i guardant-lo congelat.
Com diu mon pare: «qui guarda quan té, troba quan vol».
Quan hem acabat d’elaborar un producte, l’hem envasat i, si s’escau, pasteuritzat, ens toca posar-li una etiqueta amb el seu nom. Això, que d’entrada sembla ben simple, pot tenir les seves dificultats. Estem parlant de confitures, escabetxos, salses i patés vegetals o xucruts, entre d'altres. Però alguns s’escapen dels cànons de les seves pròpies definicions. O de vegades, simplement, no hi ha un nom per al que fem.
En el cas de les confitures, nosaltres vam adoptar aquest terme per referir-nos a tot el que fèiem conservant amb sucre. La distinció tècnica entre confitura i melmelada no ens semblava gens encertada, ja que feia referència al % de fruita present al producte. A nosaltres ens tocaria dir-li melmelada a tot, però preferim la paraula confitura, que es sembla més genuïna. En canvi, llegim al llibre d’en Jaume Fàbrega «Conserves casolanes. El llibre del rebost» i en altres treballs, que una confitura seria la que té trossets, i melmelada quan s’ha triturat i convertit en una pasta. Pot ser interessant per al consumidor si la distinció és aquesta. Nosaltres, de moment, li diem confitura a tot i ja rumiarem si incorporem l’altre terme. Hem de llegir i documentar-nos una mica més abans de fer el pas.
L’escabetx també té el seu què. D’entrada perquè ja no és una cosa que es faci exclusivament amb verdures, com és el nostre cas. Partim de la idea que un escabetx és una aliment conservat amb oli i vinagre. En el cas dels nostres patés, indiquem que són «paté d’escabetx» per posar de relleu la tècnica que hem emprat, ja que és la nostra marca d’identitat. Però de vegades, la majoria, el paté no el fem amb vinagre de poma, sinó amb vinagre dels nostres xampanyets, o sigui, en realitat, amb xampanyets (o hauríem de dir-ne ancestrals?) massa àcids. O, ja si anem per nota, de vegades l’acidesa la hi aportem amb un fermentat acidolàctic, i per tant l’àcid ja no és l’acètic -el del vinagre típic-, si no el làctic, és a dir, el propi de la fermentació de les verdures. Així doncs, a una conserva feta amb una verdura+oli+xucrut, se li pot dir escabetx? Nosaltres hem tirat pel dret, i hem considerat que sí.
També hem escrit amb ortografia catalana el xútnei, els píquels i el quètxup, tot i que els dos primers no estan acceptats pel diccionari en aquesta forma. Com a mínim encara. En algun cas, ens hem tret de la màniga alguns noms, com el «xeflis», d'origen familiar, per referir-nos a l’escabetx de verdures variades, i els pergamins, per fer una metàfora de l'aspecte de la cosa i no dir-ne "làmines de fruita i verdura deshidratades".
Les paraules tenen vida pròpia, i porten dins seu històries, de vegades encriptades pel pas dels temps, i per l’ús que cada grup humà n’ha fet. Nosaltres també ens en servim, i hi deixem el nostre petit rastre. Veurem quin recorregut tindran.
Aquesta darrera setmana hem elaborat un xeflis que ens parla de l'ara al camp. Amb la seva composició, descriu ben clarament amb quins excedents comptem aquests dies: moniatos (de mida extragran), bròquil verd (tocat per la fred i de mida també exagerada), cols (esquerdades, impossibles de vendre però bones de fermentar) i cebes (que volen brotar i comencen a fer ulls) . Una combinació, doncs, que només podem fer en aquest moment, i que potser no repetirem més, si no es donen les mateixes circumstàncies.
El repte no estava en aprofitar la ceba ni el moniato. Ni tan sols les cols, que a base de fer-ne xucrut segur que no en llençarem gaires. El tema era el bròquil. Per a la ceba i el moniato tenim moltes opcions amb resultats assegurats. Però què se us ocorre que podem fer d'una sobreproducció de bròquil? S'accepten propostes.
Així doncs, amb aquest xeflis hem arrancat el 2026, i ara ens toca seguir amb el combat. Mirarem de fer altres coses bones amb aquesta hortalissa. Ens agradaria provar com ens surt de confitar-lo amb vinagre, tal com s'ha fet tradicionalment a comarques gironines. Ara bé, quan hem començat a buscar receptes, ens hem trobat amb diverses opcions: algunes amb sucre, d'altres sense. Algunes amb el bròquil escaldat, d'altres cobert amb els líquids en cru. Farem proves i veurem què funciona. Toca aprendre. Si no ho veieu al catàleg, serà que no ens haurà sortit bé. Creuem els dits!
Avui comencem de color de rosa, amb un paté de ravenet. L'any passat, justament per aquestes dates, també vam tenir una punta de producció d'aquesta hortalissa, que per les seves característiques en aquell moment no era apta per a la venda. Concretament, es tractava (igual que enguany) de ravenets massa grossos. El ventall es movia entre la mida d'una pilota de ping-pong i una de tennis. Quan vam estar rumiant què en podíem fer partíem de la idea que el ravenet era una cosa que només es menjava crua. Així doncs, el vam fermentar, aconseguint una bona reserva de xucrut, cosa que hem repetit també aquesta vegada:
Però encara en quedava molt al camp, que feia molt de goig i era una llàstima deixar perdre. Més enllà de la lactofermentació, i de posar-lo a les amanides, no en trobàvem receptes als llibres ni a publicacions digitals. I per descomptat, res cuit. Llavors vam decidir fer una prova, partint de la nostra primera llei fonamental de les conserves, que és:
"Tot es pot escabetxar"
Per si de cas, el vam combinar amb altres hortalisses, però la presència de ravenet dominava clarament la conserva. I sí: en va sortir un dels xeflis més bons que recordem.
Per això, aquesta vegada, quan ens hem trobat amb el mateix panorama al camp, no hem tingut dubtes, i encara hem fet un pas més: provar d'escabetxar el ravenet sense acompanyants i buscar-li el format de paté, un cop cuit. Aquí el repte estava en la textura, perquè ens feia por que quedés massa líquid. Però amb un toc de codony i la suada prèvia que li vam fer fer amb una espolsada de sal, el contingut d'aigua va atènyer els nivells adequats per a l'obtenció d'una pasta untable. Un cop fet, vist i tastat, podem dir clarament que el paté ravenet funciona la mar de bé, que entra bé pels ulls i s'agraeix al paladar. No us espereu un gust picant. Igual com en d'altres crucíferes, la coïssor es perd amb la cocció, i el gust que aflora és el que hi ha al darrera. Interessant, no trobeu?
Degut a una florida imprevista, la setmana passada vam poder reincorporar al nostre catàleg el paté de bròcoli.
Sabem d'alguns que n'estan contents, però és evident que no seria el paté preferit de la majoria. Tot i això, si tenim en compte que la darrera vegada que en vam elaborar va ser el març passat -en la florida sí prevista de l'inici de primavera-, que en vam fer una quantitat considerable i que vam esgotar-los farà cosa d'un mes, potser és que estem davant d'un dels patés dels de la línia verda que més us ha seduït. Sigui perquè els gurús de la salut el recomanen, o perquè en tastar-lo el trobeu bo i us queden ganes de repetir, l'hem de situar dalt d'aquest pòdium particular.
Escabetxeu, que no costa gaire
Si voleu provar de fer-vos-el vosaltres mateixos, no és massa difícil. Us ho direm i repetirem sovint: escabetxar és fàcil i a l'abast de tothom. En el cas del bròcoli, us recomanem de coure'l al vapor i no pas escabetxar-lo directament amb l'oli i el vinagre. Així mirarem de guardar-ne les propietats. Just coure'l perquè que quedi un xic tou, però que no hagi perdut gaire el color. Per una altra banda, escalfareu l'oli i el vinagre, hi posareu les espècies que vulgueu i allà l'ofegueu uns minuts, afegint la sal que convingui. Després ja el podeu triturar, el poseu en pots i quan sigui freds, els entreu a la nevera. Amb l'acidesa del vinagre, aquesta semi-conserva us aguantarà ben bé 15 dies en fred. De fet, serà més bona fins i tot passats uns dies, perquè les aromes aniran sortint i la fortor del vinagre es posarà en un pla més discret. No us indico quantitats exactes per principis, perquè cada vinagre i cada oli són diferents, i perquè només vosaltres sabeu què us agrada, però com a referència us suggereixo aportar entre 100 i 150 grams, tant de l'un com de l'altre, per cada quilo de l'hortalissa. A partir de la primera experiència, ajusteu-ne les quantitats fins aconseguir el punt que a vosaltres us agradi.
Si voleu una conserva de més durada, l'haureu d'envasar en pots estèrils i després els haureu de pasteuritzar. En aquest cas, però, us heu d'assegurar que no quedi curt de vinagre, per garantir que no hi pugui créixer el més dolent dels bacteris patògens, el Clostridium botulinum, Així que si no n'esteu segurs, opteu més aviat per fer-vos-en el paté per al seu consum dins la quinzena següent.
Expliqueu-nos les vostres experiències amb aquesta hortalissa. En feu alguna altra conserva? Ens agradarà molt llegir-vos, aquí o si ens escriviu a escabetxart@parcagroecologic.com. Fins aviat!
Les conserves d'Escabetxart, ja ho sabeu, són d'aprofitament. Ara mateix, ens trobem que al camp surt una producció elevada d'albergínia, amb exemplars força grossos, que no acaben de vendre's bé al mercat. Així doncs, l'equip de l'obrador entra en joc: Quan ens arriben aquestes albergínies, les passem pel forn i si veiem que no les podrem treballar de seguida, les guardem al congelador. El mateix vam fer setmanes enrere amb els pebrots, tant verds com vermells. Ens en venien quantitats importants, i en aquell moment estàvem elaborant altres coses. Així doncs, forn i cap al fred. De manera que el pobre arcó congelador començava a estar bastant al límit de la seva capacitat.
Aquesta setmana passada, amb l'arribada d'una nova tongada d'albergínia vam considerar que havia arribat el moment de treballar tot aquest material. Per aclamació popular, el pebrot vermell ha anat tot per fer-ne la salsa, i el pebrot verd, juntament amb l'albergínia, i uns quants litres de tomata en conserva que guardàvem de l'estiu, han agafat el camí de la samfaina, tot i que en format untable. Un paté de samfaina, doncs.. Aquí podeu veure les respectives olles:
I aquí les dues delícies corresponents:
I per avui, fins aquí. Nosaltres seguim, que al camp ens esperen cols esquerdades i al magatzem moniatos gegants, carbasses amb defectes i un romanent de síndries. Vejam què en farem, de tot plegat.
Feia molt que no escrivia al blog. Segurament perquè voldria dedicar més temps i cura a cada escrit del que la meva disponibilitat em permet.
Així que, us demano excuses per anticipat, perquè a partir d'ara publicaré més a raig, com qui parla. Voldria que aquest espai us servís per saber què està passant al camp i a l'obrador. I em torno a fer el propòsit d'escriure-hi setmanalment. Si no en sóc capaç, ja rumiaré com ho enfoco, més endavant. S'ha de ser realista, i mesurar les forces.
Des de l'agost fins ara han passat un munt de coses. Miro de repassar-ne algunes.
Síndries, melons i les seves respectives confitures
No falla mai. L'estiu és generós en síndries i melons, als nostres camps d'Albons. I toca arromangar-se per fer-ne confitures, sí o sí. De fet, a hores d'ara, encara queden síndries que ens sembla que seran aprofitables. Segurament la seva polpa no gaire, però la part que es confita, que és el tros blanc, amb una mica del vermell del damunt, probablement sí. Fins que no les obrim no ho sabrem. Nosaltres la combinem amb marialluïsa, i sembla mentida si s'entenen bé una i altra. I a part d'aquesta confitura, la de síndria amb marialluïsa, aquest estiu n'hem fet dues més: la clàssica de síndria i meló, i la de síndria, meló i codony, que té la seva conya. I no només a l'estiu, perquè quan més excedent tenim d'aquestes dues fruites és quan la calor baixa, i la producció encara es manté. Setembre i octubre són mesos de fer aquestes confitures, i preparar el rebost per a la resta de l'any. I potser enguany, fins i tot novembre, amb tanta bonança com ha fet.
Síndria, meló i codony
Síndria i meló
Preparant confitura de síndria
Els xampanyets
A mitjans d'agost vam acabar els xampanyets de saüc. Encara sentim els planys d'uns quants de vosaltres, enamoradíssims d'aquesta beguda. Però no hem vingut a aquest món a plorar, sinó a gaudir de tantes flors com ens ofereix, amb les quals es poden fer begudes semblants al més famós dels xampanyets.
Així doncs, ens hem llançat de cap a fer xampanyets de fonoll, tot sol, o de fonoll i roses, ara fa poc. I més que en vindran, en funció de què tinguem florit o perfumat.
Més conserves i un deute pendent
I ja no m'allargo més, però sapigueu que aquests mesos també hem aprofitat tomates verdes, carbassons, verdolaga, pastanagues, cols esquerdades, remolatxes, i altres hortalisses, i n'hem fet xeflis, xútneis, patés i fermentats, que encara trobareu al catàleg.
Acabo liquidant deutes pendents. Al darrer escrit us prometia desvetllar un misteri, una "descoberta" emocionant que vam fer a l'obrador i que ens omplia d'alegria. Els que ens seguiu a Instagram ja n'estareu al cas, però aquí no ho vam explicar. I per fer justícia, aquí us deixem l'enllaç a la publicació on ho expliquem.
L'estiu va començar amb una magna explosió de carbassons. Aquesta hortalissa, a diferència d'altres cultius, s'ha de collir cada dia. Es cull tot el que té la mida, encara que sigui més quantitat del que es pugui vendre. A mesura que la planta arriba al seu màxim productiu és inevitable tenir excedents. Tot i que les plantades es programen per tal que no n'hi hagi massa, s'ha de jugar amb un cert marge de maniobra, perquè si el cultiu tingués dificultats no ens quedéssim curts. Però enguany ens hem trobat a l'altre extrem, unes plantes pletòriques, i hem tingut diverses setmanes amb molt de carbassó preciós a la càmera freda, esperant un destí digne de la seva qualitat.
Samfaina de carbassó, doblet d'aprofitament
Hem hagut d'esmolar imaginació i adaptar el nostre ventall d'opcions de conservació a la situació. Des d'aquella primera salsa d'escabetx de carbassó que us relatàvem al darrer escrit, fins avui, amb l'agost ja encetat, hem anat elaborant productes diferents amb aquesta hortalissa. Us els llisto tot seguit, perquè el carbassó acostuma a ser abundant i els que teniu hort potser hi trobeu alguna idea. No entrarem en gaire detall, però si en voleu la recepta, només m'ho heu de dir. Aquest ha estat el repertori:
Salsa de carbassó: llegiu-ne la gènesi entrebancada aquí.
Xucrut de carbassó: només cal tenir sal i recipients. L'hem fet ratllat, laminat o a daus, per provar formats diferents. Com que feia tanta calor, l'hem hagut de guardar a la càmera. L'estiu sempre és dificultós per aquesta tècnica.
Bastonets de carbassó fermentats: És fan submergint trossos més grossos en una salmorra. En diem píquels, catalanitzant "pickles", que sembla que el consumidor d'avui en dia ho entén millor, i és un nom curtet, cosa que va bé quan fas les etiquetes.
Xeflis de carbassó, calçot i pastanaga fermentada: És a dir, un escabetx amb aquests tres ingredients com a hortalisses. Bonic a la vista i molt bo de gust. El fast food de la casa.
Carbassó ratllat i deshidratat: Quan ja estàvem molt desesperats, deshidratàvem el carbassó ratllat. El resultat és un ingredient en reserva que podrem utilitzar en altres preparacions.
Paté de carbassó: Aconseguir compensar l'excés d'aigua de l'ingredient sense haver d'estar hores i hores coent-lo ens ha suposat tot un repte. Ho hem aconseguit salant i "drenant" el carbassó abans de posar-lo a l'olla, i afegint carbassó fermentat enlloc de vinagre. El resultat: uns aromes increïbles i la textura que buscàvem. La veritat és que no sona molt atractiu però és un paté molt especial, i qui el tasta, repeteix.
Paté de carbassó amb verdolaga: Aquí l'estratègia per compensar el xip-xap ha estat afegir verdolaga deshidratada que teníem de l'estiu passat per absorbir l'excés d'aigua. El resultat, òptim: una textura increïble i un gustet de verdolaga que té uns quants incondicionals.
Pergamí de carbassó i poma: hem fet servir pomes de la Nuri Salís i en Xavier Serradell, de Torroella de Montgrí, perquè nosaltres ja no en tenim de fa mesos. La dolçor de la poma lliga perfectament amb el carbassó. Ho coem, ho triturem i obtenim una làmina elàstica de gust molt suau, dolcet però no massa. L'hem decorat amb flor d'hibisc i aromatitzat amb canyella mòlta.
Samfaina de carbassó: quan ha arribat la bogeria de la tomata, el primer elaborat ha estat aquesta samfaina monotemàtica, únicament amb aquests dos ingredients, oli i aromàtiques del jardí. La tomata, amb la seva acidesa, fa de conservant. No necessitem afegir vinagre, ni cap altre producte per baixar el pH. Una de les conserves més populars de casa nostra, realment pràctica i efectiva.
Làmina de carbassó i poma amb flor d'hibisc just abans d'entrar a la deshidratadora.
Si voleu veure algunes imatges més, podeu mirar-vos aquesta publicació d'Instagram.
I el que encara no hem fet
A més de tot això, que ho podem repetir per augmentar l'estoc i poder gaudir d'aquestes menges fins haver voltat el sol altra vegada, guardem un parell d'idees més a la recàmera, per si tornem a tenir un pic de producte:
Escabetx de carbassó: potser seria la solució més bàsica, a Escabetxart. Encara no sé per què no vam començar per aquí: carbassó talladet a daus -per exemple-, oli, vinagre, i herbetes. Bany maria i al magatzem.
Confitura de carbassó: Quan ja has fet de tot, arriba un moment que fins i tot et preguntes si seria bona una confitura de carbassó. T'engresques, pensant que la idea és molt origina. Llavors busques una mica, i et trobes que tot de gent ja ho ha pensat abans, que no t'estaves inventant res. Saludables lliçons d'humilitat. De moment a la llista de pendents, però amb moltes ganes de provar de fer-la.
Altres xeflis: Evidentment, hi hauria lloc per a d'altres combinacions de xeflis, en què el carbassó estigués en un altre pla, menys protagonista, però igualment present.
I vosaltres, com aprofiteu el carbassó?
Si teniu un hort, o un veí que us en duu a manta, segur que heu buscat solucions a aquest excedent. Un cop menjat el producte en fresc de les mil maneres diferents que permet (en crema, carpaccio, espaguetis, saltejat, dins una truita, al forn, farcit, en xips...) heu hagut de pensar maneres de conservar-lo. Com ho heu fet? Quina de les idees que us hem donat ja coneixíeu? Quins trucs ens podeu explicar? Ens encantarà llegir-vos.
Corranda final
L'abundància de carbassó deu haver avorrit molta gent, perquè fins i tot algú, fa molt de temps, va inventar-se aquesta corranda, que va fer fortuna i va quedar en la memòria col·lectiva:
"Carabassa m'han donada dient-me que era meló. Més m'estimo la carbassa que no un tros de carbassó"
Quina injustícia, no trobeu? Una hortalissa que dóna tant de joc no pot ser menystinguda d’aquesta manera. Potser si els seus autors i divulgadors coneguessin totes aquestes opcions culinàries que hem anomenat, no ho haurien dit, això. Jo, si em permeteu, hi ficaré cullerada i tancaré l'article amb una resposta a aquesta terrible ofensa:
Malparlant del carbassó demostres que no en saps res. En volem molt més que un tros, en volem un de sencer!
Escabetxa els carbassons, que et tornarà l’alegria. T’oblidaràs dels melons i en menjaràs cada dia.
Tra lara la...
Fins aviat!
PS: Espero no trigar tant a preparar el proper escrit, el juliol m'ha passat per sobre com una piconadora i tot just em refaig de tanta "xixa" i tant moviment de persones.
PS: Si us fixeu en la imatge de la làmina, potser hi veureu alguna cosa poc habitual. Un progrés important que hem assolit, i del que estem orgullosíssims. Us en parlo al proper escrit. Mireu, mireu, a veure si alguna cosa us crida l'atenció.
Quan et diuen allò de que "els problemes i els errors són oportunitats per aprendre" quan has tingut algun contratemps, d'entrada no t'ho acabes de creure. Però s'ha de reconèixer que la majoria de vegades (no sempre) els errors o les situacions que no preveies i que t'han vingut a contrapèl ofereixen oportunitats interessants d'aprenentatge o de descoberta. Us n'explicaré un parell que ens han passat darrerament a l'obrador.
El cas dels pots no que no arriben
Fa unes quantes setmanes vam veure se'ns estaven acabant els envasos per als xucruts. Tot i ser retornables, la majoria no tornen, i l'estoc ens havia anat baixant progressivament. Com que darrerament ens heu demanat molts més fermentats, la baixada s'ha accelerat, i quan hem començat a buscar hem vist que no era tan senzill trobar-los, perquè els que fèiem servir resulta que ja no estaven al mercat.
El nostre antic envàs per als xucruts
La cerca va donar resultat i vam trobar un subministrador, a propet, que ens oferia un parell d'opcions que ens encaixaven. Vam fer una petita comanda per provar. Però anaven passant els dies i no se sabia res del transportista. Ningú no responia. Et deien que sí, que demà arriba, i l'endemà no arribava. Fins que ens en vam cansar, i vam anunciar al venedor que ja retornaríem la comanda, perquè no podíem treballar amb gent tan informal. Així doncs, ens vam haver d'arremangar i tornar a fer recerca, i amb aquestes que, gràcies a la Lola Puig del projecte Lolapot's, vam descobrir un altre model d'envàs en el que no havíem pensat, més simple, més fàcil de netejar i que vam veure que podia ser molt bona alternativa. Quin regal! Es tracta d'un envàs hermètic anomenat Weck, que a més està fabricat a Europa, per tant també una mica més pròxim. La majoria de pots que es venen provenen de l'àsia, i han fet molts quilòmetres. Tot i que hauríem d'aprofundir-hi més, semblaria que aquests envasos tindrien menys petjada de carboni.
Total, que nosaltres, ben decidits, fem la comanda, més grossa perquè els ports no se'ns mengin, i tot va molt bé fins que el tranportista no arriba el dia previst, que era dilluns passat. I encara l'estem esperant. El món del transport és precari i es nota: les empreses que s'hi dediquen no compleixen els terminis i no responen quan reclames. Aquesta vegada no tornarem la comanda. Agafarem paciència i esperarem que arribin. I un altre cop serem més previsors.
El cas del paté que fou salsa
Aquesta setmana han explosionat els carbassons. Preciosos, deliciosos, abundants i alguns d'ells massa grans per ser venuts. Cap a l'olla. No vam dubtar ni un minut a decidir que voldríem fer-ne un paté d'escabetx. La dificultat del repte estava en la gran quantitat d'aigua que té aquesta hortalissa. Per obtenir la textura que volíem el vam tallar finet i li vam posar sal, perquè sués i tragués l'aigua. El vam escórrer, i el vam coure amb l'olla destapada, perquè s'evaporés. I vam afegir codony per ajudar a donar-li espessor. Quan l'envasàvem ja ens adonàvem que allò era massa líquid. Volíem esperar a veure si quan es refredava s'espessia tal com desitjàvem. Però no. Allò no era un paté, per molt que hi poséssim imaginació. De gust, impecable: ens encanta. Però no pots untar-te'n una torrada. En canvi com a salsa funciona de conya. I amb aquest imprevist, que primer ens va contrariar, potser haurem fet un primer pas cap a una línia de treball que anirem desenvolupant. Se'ns obre una finestra a un nou paisatge que veiem ple de colors. Descobertes i oportunitats.
Aquesta setmana us porto una novetat important, com a mínim per a Escabetxart: ens hem incorporat com a sòcies a la cooperativa de transport agroecològic La Diligència.
En temps de la pandèmia, un grup de productors, aplegats per l'esforç que es feia des de l'Ateneu cooperatiu de les comarques gironines per generar trobades i debats, vam començar unes converses per detectar dificultats comunes i valorar si es podrien atendre mitjançant algun projecte conjunt. Una de les grans problemàtiques dels petits productors i elaboradors és, justament, la distribució. Fer arribar el producte al client. No era el cas del Parc Agroecològic ni d'Escabetxart, en aquell moment, perquè nosaltres veníem directament als clients a les nostres parades dels mercats on anàvem (i anem), que són el de Torroella de Montgrí i el de Palamós, a les cistelles setmanals i a la venda en finca. Així doncs, no vam participar del naixement d'aquest projecte que anava prenent forma, i que es va catalitzar definitivament el 2022.
Escabetxart era just un embrió. De fet, no tenia ni nom. Elaboràvem un cop a la setmana o cada quinze dies, i donàvem sortida a les conserves als punts de venda del Parc. Amb això en teníem prou i de sobres. Però a finals del 2024, degut a uns canvis interns en l'organització del Parc Agroecològic, el nostre projecte de conserves va fer un salt. Un grup de gent jove agafava el relleu en la producció i la venda de les hortalisses, i els veterans els deixàvem l'espai on érem perquè l'ocupessin ells. Aquesta va ser l'oportunitat que va permetre convertir aquell "entreteniment" en un projecte amb cara i ulls, que ha de volar una mica més enllà dels punts de venda del Parc per poder ser viable. Per això, necessitàvem una manera de fer-vos arribar el nostre producte que sigui afí als nostres valors. I per això, hem demanat formar part d'aquesta cooperativa. I ens hi han acceptat.
La Diligència juga a la lliga que a nosaltres ens interessa: la que treballa per canviar les relacions entre les persones i l'economia, en el marc del que s'anomena Economia Social i Solidària (ESS). Perquè és important "el què", però encara és més important "el com". Conscients de fins a quin punt les grans empreses de logística i paqueteria exploten els seus treballadors i els precaritzen per reduir els seus costos i maximitzar beneficis, sentíem la necessitat de trobar un camí alternatiu. Amb La Diligència tenim un equip humà ben tractat, que inclou persones provinents de col·lectius de reinserció. Tots són molt professionals, motivats, compromesos, curosos amb els productes que transporten i amb el tracte personal. Estem molt contents de formar-ne part.
Mentrestant, al camp i a l'obrador han passat més coses, però us en destaquem només que hem espigolat porro (vegeu-ne post d'Instagram amb glosa inclosa, si us ve de gust), all tendre i colraves, i de moment ja hem preparat un paté d'all tendre escabetxat que donarà molta guerra. Aquí us deixo una imatge d'aquest untable per als amants dels gustos intensos.
Un cremós paté d'all tendre escabetxat
Si voleu, us n'enviem uns quants amb diligència. Fa?
