La pluja no ens abandona des de fa setmanes, les herbes estan verdíssimes, hi ha molts petits insectes i alguns estralls als camps. Les cols de Brussel·les han esdevingut el nostre objectiu d'aquesta setmana. N'hem espigolat a totes les plantes que tenim en producció, agafant les peces massa grosses per ser venudes i les de les parts més velles, que s'han de pelar molt per arribar a la part aprofitable perquè l'exterior ha estat àpat o refugi d'altres éssers. No sé si heu vist mai una planta de cols de Brussel·les. Són molt curioses. Van fent cols petitones a cada axil·la de fulla. Les que duem a mercat són les de la part nova, és a dir, anem seguint el tronc amunt, a mesura que va creixent i fent cols noves.
Planta de cols de Brussel·les
El paté que n'hem fet ha sortit molt fi, i ens ha sorprès el color claret que ha agafat, segurament perquè hem hagut de treure les fulles més externes que són les més verdes. Seria, doncs, un paté verd-blanc, eixamplant la paleta de colors dels patés de fulla que tenim ara mateix en dansa. Les cols de Brussel·les són molt cremoses i no necessiten cap ingredient per espessir el paté. Tot i això, hi hem posat una mica de poma per compensar l'acidesa del vinagre, i fer-ho més amorós.
També hem preparat un xútnei de carbassa i ceba, que se'ns estava acabant, i com que de carbassa n'anem sobrats i de ceba en tenim de calçot, l'hem pogut reeditar. Ha quedat molt semblant. Creiem que no notareu gaire la diferència, tot i que sí que hem decidit posar un xic més de bitxo, que aquesta vegada l'hem comprat als companys de L'Horta de la Mercè perquè a nosaltres ja no ens en quedava ni un. Ells en tenen de totes mides i colors i graus de picantor, i tot i que l'estiu ja queda lluny, encara en tenen reserves.
Xútnei vell i xútnei nou. Hi veieu diferències?
Per als amants dels ferments, ja hem envasat el xucrut de pastanaga (amb api). Els xucruts els preparem en envasos grans, de 3.5 litres, i quan estan a punt els passem a pots petits, d'aquests hermètics amb tancament mecànic, en petites quantitats (10 pots cada vegada) a mesura que se'ns acaba l'estoc. De vegades, però, el destí d'aquests fermentats no és la venda sinó que es converteixen en ingredients d'altres conserves. Així doncs, no ens sap gens de greu fermentar, perquè si no es venen a temps, sempre els podem aprofitar. A mesura que passa el temps són cada vegada més àcids, i ens fan com de vinagre, acidificant la conserva que vulguem fer. I només necessitem sal per produir-los. Ens meravella aquesta simplicitat.
Salut, alegria i fins la setmana que ve!
